Reflexions arran de la mort de la Maricarmen: El dret a l’habitatge s’ensenya a les aules, es defensa als carrers i s’acompanya on faci falta.
El cas de la Maricarmen ha desencadenat una sèrie de mobilitzacions històriques i també ha contribuït a visibilitzar un problema que ens afecta a totes. Aquestes setmanes he escoltat diferents converses sobre l’habitatge i moltes d’elles han sorgit a les aules.
Soc professora de Socials i la situació, a més de la seva actualitat política, és una gran base per treballar els temes de drets i igualtat. Tots dos conceptes, incipients a la Il·lustració (allà a finals del 1700), van tenir una importància crucial per forjar les revolucions liberals, els valors de l’edat contemporània (aquesta que també a nosaltres ens toca habitar) i, de passada, en el nostre currículum acadèmic.
Malgrat la seva actualitat i l’interès que desperta a classe, em resulta complicat parlar del dret a l’habitatge quan a Barcelona s’efectuen 26 desnonaments cada setmana (480 si parlem de tot el territori espanyol), i quan alguns afecten l’alumnat. Abordar el tema requereix un delicat equilibri entre reivindicació i tacte.
Sent voluntària d’Amics del Moviment Quart Món, he pogut entendre una mica més la precarietat residencial. Les meves companyes i jo hem acompanyat un gran nombre de desallotjaments (molts més dels que hauríem volgut veure); hem parlat amb mares que no poden dormir durant setmanes sabent que les faran fora, amb pares que no saben què respondre als seus fills quan els pregunten on aniran i amb joves que gestionen, com poden, el nerviosisme de no poder tornar a casa seva aquella tarda.
En alguns casos, hem vist traces de violència i racisme. En d’altres, mostres de gran empatia per part dels treballadors públics, però el final sempre és el mateix: “No podeu ser aquí, així que fora”.
M’agradaria dir que les voluntàries podem fer alguna cosa per ajudar, tot i que sembla ben poc el que oferim: donar suport emocional; ajudar la família a entendre els papers que reben; ser presents als desnonaments per reduir la sensació d’impotència. També acompanyem les afectades en la defensa dels seus drets; hem presentat informes, queixes, documents per intentar aconseguir garanties i protecció per als moments de desnonament (sabem que aquests objectius, si els assolim, serà a llarg termini).
Aquestes setmanes, als carrers i als mitjans, he vist un moviment social que em dona una certa esperança: milers de persones i desenes de ciutats mobilitzades per defensar un dret social (un que es reconeix a la Constitució, però no tant a la pràctica). Hauria estat enorme que això repercutís en lleis que defensessin persones que temen ser desnonades, però encara no estem aquí.
Com a voluntàries, fem el que podem. Com a ciutadanes, lluitem el que ens toca. M’agradaria creure que, com a docents, posem també la nostra part: fer els alumnes conscients del valor dels drets, donar-los eines per defensar-los, parlar del tema, reduir estigmes (alguns dels meus alumnes acusen els “okupes” sense saber que alguns dels seus companys cauen, sense voler-ho, dins d’aquesta acusació).
A classe dic que els docents som hereus dels il·lustrats, és a dir, que ens creiem allò que les persones tenim drets naturals, que pensem que els moviments polítics serveixen per reduir desigualtats i que defensem l’educació com a eina per fer-nos menys manipulables.
Suposo que al meu voluntariat li he d’agrair haver complementat aquests ideals. Visitant famílies als assentaments on viuen, he conegut noms i històries que aterren d’una manera tangible -és a dir, en algú- allò que defensem quan sortim a cridar “Ni un desnonament més!”.
Per algun horitzó es comencen a construir els futurs…
Disseny web: Turipano360
